S'han trobat 447 resultats per viatgers de la gran anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaVietnam i Cambodja amb banda sonora
La Badia de Halong és un paisatge irreal. Sobretot si la boira embroma els milers de pinacles de carst que aquí es drecen sobre el mar, com sortidors d'aigua petrificats i entapissats de vegetació. Agulles, pedres que leviten sobre la superfície líquida, roques perforades, o altres que recorden les veles de vells sampans. Com un paisatge oníric d'Apocalypse Now. El Vietnam, tants cops retratat pel cinema de Hollywood, amb banda sonora de fons. El poder de la música que fa créixer els paisatges i, sovint, els canvia el significat. Vietnam té milers d'anys d'història però el que l'ha marcat a Occident, són els estereotipis del cinema nord-americà. Vietnam i Cambodja amb banda sonora, amb David Moreu, reporter cultural.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaLes grues del Japó: les aus venerades, els ocells de la felicitat
Al Japó antic es coneixia la grua com "l'ocell de la felicitat". Es tenia la idea que aquestes belles aus podien viure mil anys. La reputació de les grues per una llarga vida, unida a la de prosperitat, va fer que esdevinguessin aus venerades, símbol la bona salut. Fins i tot avui dia és popular al Japó regalar una grua a les persones malaltes. La serva representació en l'art japonès te una llarga tradició, estretament vinculada amb la seva llegenda. Particularment rellevants son les espectaculars danses d'aparellament de les que se n'han fet ressò les dones del poble ainu, d'Hokkaido. És en aquesta illa del nord un dels llocs del Japó on es poden observar les grues. L'altre és al sud, a l'illa de Kyushu, a la reserva d'Arasaki. Un lloc on s'hi concentren tantes aus que l'han declarat patrimoni sonor del Japó. A la recerca de les grues sagrades del Japó, amb l'ornitòleg i naturalista, Jordi Sargatal.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaMalgrat la guerra a Alep, Síria
L'hotel Baron és un establiment llegendari d'Alep. Allà s'hi van allotjar i van firmar en el seu llibre d'or personalitats tant rellevants com Laurence d'Aràbia, Agatha Christie, Kemal Ataturk o el rei Faisal I, el monarca que des de la terrassa de pedra de l'establiment va proclamar la independència de Síria, el 1919. Potser fruit d'un miracle l'hotel Baron ha quedat intacte de la guerra que assola el país àrab, malgrat que era a uns pocs centenars de metres de la línia de front que durant mesos va partir per la meitat aquesta ciutat mil·lenària. La guerra de Síria se n'ha endut pel davant molts mons, però n'hi ha un que es va desfent lenta i silenciosament. La dels últims llevantins del Pròxim i el Mitjà Orient. Un món d'un altre temps, que resisteix en la penombra de les estances de l'hotel Baron. Viatge a Alep, amb el periodista, corresponsal al Pròxim i Mitjà Orient, Tomàs Alcoverro.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls imraguen: els amos i senyors de la franja de terra atrapada entre el desert i l'oceà, Mauritània
Els imraguen son pescadors del desert. Encara que pugui semblar un contrasentit. Imraguen vol dir "els que recol·lecten la vida". Recol·lecten la vida al mar que banya els seus poblats de nacre i corall. Els imraguen son amos i senyors de la franja de terra atrapada entre el desert i l'oceà, allà on el Sàhara es fon amb l'Atlàntic. De fet viuen al Parc Nacional del Banc D'Arguin, Mauritània, Patrimoni Mundial de la Humanitat. Un món sorrenc i alhora aquàtic, hàbitat de milions d'aus migratòries des de fa segles. A vegades, aquesta barreja de sorra i aigua, fa que el desert es desfaci en un laberint de canals de mar. Llavors, els imraguen els solquen amb les seves naus de vela com si naveguessin per les línies dels palmells de les seves mans. Pel Parc Nacional del Parc d'Arguin amb els imraguen i Eloisa Mattheu, biòloga.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaA l'Àrtic estàs al límit, el més senzill, el sentit comú, és el que ajuda a superar les adversitats
Per molt de gel que vegis a l'Àrtic, és fàcil morir-hi de set. Les grans extensions glaçades, son, sobretot, d'aigua de mar, i per tant, gel salat. Perquè és l'oceà Àrtic el que hi ha dessota del glaç. Qualsevol expedicionari que gosi aventurar-se en aquest lloc inhòspit, dependrà de l'aigua que ell mateix sigui capaç de transportar o de la que pugui fabricar fonent la neu que caigui del cel. A l'Àrtic imperen les lleis de tots els llocs límit de la Terra: el més senzill és el que funciona millor. El sentit comú, per tant, és també el que més ens pot ajudar alhora superar situacions de vida o mort. Travessar una zona de gel fi sense sang freda i sentit comú, pot ser el final del viatge.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaRere l'ombra del lleopard de les neus
"El lleopard de les neus és un felí tan cautelós i esmunyedís que la seva invisibilitat sembla cosa de màgia". És l'opinió expressada pel naturalista i novel·lista, Peter Matthiessen, després d'anys de perseguir l'ombra del gran gat per les muntanyes d'arreu del món. El pelatge d'aquest bell animal, és tant mimètic, que el fa pràcticament invisible a la mirada dels humans. Una protecció immillorable que li ha garantit la seva supervivència. Durant molts anys, el també naturalista i biòleg, Miquel Rafa, ha seguit el rastre de l'esquiva pantera, per les muntanyes del Ladakh, el Petit Tibet, a l'oest de l'Índia. I no s'ha pogut sostreure a la idea d'estar seguint un fantasma. "Tenies la sensació d'estar perseguint un mite". Rere l'ombra del lleopard de les neus, amb Miquel Rafa.
Acompanya'ns a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaEl desert de Taklamakan
Corria la llegenda, al segle XIX, que hi havia unes veus al desert del Takla Makan, que et parlaven, sobretot de nit, com si fossin de gent molt propera a tu. I quan sorties a buscar de qui eren i d'on venien, et perdies en la foscor i ningú tornava a saber mai més res de tu. Takla Makan vol dir "lloc sense retorn". Un nom que no convida gaire a perdre's en aquest gran desert de l'Àsia Central, ja sigui pels "cants de sirena" o bé pels seus prop de tres-cents mil quilòmetres quadrats de dunes. Un autèntic mar de sorra encerclat per les Muntanyes Celestials, el Karakorum i el Pamir; i carregat de llegendes i de mites. De ciutats abandonades que el desert ha engolit i enterrat per sempre més. Quan hi va passar Marco Polo, era la porta d'entrada a la Ruta de la Seda xinesa, que arribava fins a Xi'an. Però també era una terra incògnita, un blanc als mapes que molts aventurers i exploradors van intentar omplir després. En Xavier Moret, n'ha seguit la traça.... pel Takla Makan.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls viatgers de la Gran Anaconda: Varsòvia
- Els viatgers de la Gran Anaconda
L'única grafitera de Tunísia amb hijab que pinta contra el terrorisme
La periodista Marta Ballesta volia saber una mica que hi havia escrit a les parets de Tunísia. Quina era l'expressió artística als murs de pobles i ciutats. Al capdavall, els murs són un termòmetre de les llibertats dels pobles. Allà s'hi reflecteix tot. A l'Egipte de la post Primavera àrab, per exemple, l'art urbà va ser l'art de la Revolució. A la Tunísia colpejada pel terrorisme jihadista anti occidental, els murs també es queixen. Queixes sorgides de la mà de Ouméma Bouassida, l'única grafitera de Tunísia amb hijab. Pinto contra el terrorisme, diu, però no només l'evident, sinó contra aquell terrorisme més subtil, el que colpeja dia a dia la població sense permetre que es desenvolupi. Marta Ballesta ha viatjat a Tunísia per prendre el pols de l'art urbà.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda. 
Els viatgers de la Gran AnacondaEl gel del Pol nord te el color del cel: blau. Si no hi ha núvols...
Les ones blavoses de la llum solar tenen més energia que no pas les grogues o les vermelles, per això queden impreses en el gel polar. A mesura que avançava, en Jordi Canal Soler se n'adonava que un viatge al Pol no és ben bé un viatge al blanc, sinó a una mena de desert glaçat de colors, perquè el glaç pateix transformacions constants. No només del color o de la textura, sinó també de les formes. Per això el camí al Pol nord no és un camí recte, sinó de ziga-zagues constants per anar trobant els passos més segurs entre esquerdes i canals d'aigua. Vaja, que el Pol estava molt més lluny del que en Jordi Canal Soler s'esperava.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaXipre, una illa on hi ha arrelat una cultura barreja d'Hel·lenisme i d'Orient
Allà va néixer Afrodita, diuen. A les roques de Petra tou Rumiu, escampades enmig del cristall blau del mar, a Xipre. Una illa amb el contorn de guitarra Stratocaster, amb el permís dels que hi veuen la forma d'un llangardaix. Potser per això d'aquesta illa n'han sortit algunes de les notes més vibrants de la història del Mediterrani. Durant segles, Xipre va servir de cuirassat pels cristians enfront d'una terra que no era massa amiga. L'illa ha estat grega, turca, britànica. Hi han passat fenicis, romans, venecians i genovesos... per això hi ha arrelat una cultura barreja d'Hel·lenisme i d'Orient. Tothom hi ha deixat la seva empremta, ja sigui en les pedres o en la manera de fer. També el viatger i periodista, Xavier Moret.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl delta de l'Okavango a Botswana
Per terra, per mar i per aire, és així com s'ha de veure tanta bellesa i tants kilòmetres d'extensió sense ni una petjada humana. En Xavier Surinyach es va fascinar a l'Àfrica i aquesta és la nostra guia de viatge.
Un dels moments màgics dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl Delta de l'Okavango, amb avioneta
Els elefants ploren els seus morts. Hi ha lleopards pescadors i lleons nadadors. La natura sempre t'ofereix visions úniques i inesperades. Això ho sap prou bé Xavier Surinyach, que el primer cop que va sobrevolar el Delta de l'Okavango, amb avioneta, no va poder contenir l'emoció. Contemplar tanta bellesa va fer sobreeixir de llàgrimes els seus ulls. El paisatge era un tapís de tons torrats, marronosos, vermells, verds, grocs o blaus. L'Okavango és un riu que desapareix engolit pel desert del Kalahari. Per això forma un immens delta interior a Botswana, un dels més grans d'Àfrica amb el Sud, format pel Nil al Sudan del Sud i el Delta interior del Níger a Mali. Sobrevolar-lo és la millor forma d'abastar la seva bellesa i la seva extensió.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaNova Caledònia, refugi de navegants a "5 anys sense mitjons"
Era el final de la lluita contra el vent i el mar. La fi de dies durs, de nits inacabables on les petites trencadisses van fer la vida un xic desesperant i angoixant... la fi de dies grisos on el principal protagonista era l'udol del vent i els esquitxos de sal a la cara. La Laura i en Joan Antoni havien arribat a Nova Caledònia, refugi de navegants durant l'època en que els ciclons fuetegen aquestes latituds sense pietat. Estarien arrecerats durant mesos en una col·lectivitat "sui-generis". Almenys així és tal com l'Estat francès designa oficialment aquest país de l'Oceà Pacífic. El Talula havia ancorat ja en alguna badia perduda de la Gran Terre, illa de la Melanèsia, amb el cor de níquel.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaL'Iran un país que s'hi pot viatjar sol, sense por; ells volen que la gent els conegui
El mocador o hijab de les noies i adolescents iranianes cada cop està més enrere. Sovint fins i tot cau, i no hi ha cap pressa per tornar-lo a posar a lloc. És el que ha constatat la viatgera i escriptora Ana María Briongos en la seva darrera estada a l'Iran. Quan celebren alguna cosa, per exemple a Teheran, les noies surten dels cotxes i canten i ballen i es treuen els mocadors i després se'ls tornen a posar. I no passa res. Les patrulles de la moral no es veuen gaire. El món iranià ha canviat bastant i no hi ha marxa enrere. Com el món dels hmong, que ens descriu Josep Maria Romero en les seves "Cròniques orientals".
Tot això a "Els viatgers de la Gran Anaconda". Ens mirem el món amb les orelles.